Em vaig acostar a la pintura per primera vegada fa només tres anys de manera espontània i íntima, en un temps per a mi convuls.

Sense saber-ho, buscava un espai al qual tornar a l’harmonia, a la bellesa… El paper, l’aigua, els pigments m’abstrauen per deixar emergir, amb aquest altre llenguatge, experiències i emocions que es donen en mi i que cada vegada necessite més expressar amb la pintura.

Sorgeixen paisatges que només es deixen intuir. Del que és extern —flors, ocells, branques, aigua…— gira i apareix un món intern, visceral, sanguini, cel·lular: és l’observació del miracle de la vida, la complexitat de la naturalesa, el misteri d’estar ací. I els vincles amb l’abans i el després de la meua persona, de la meua existència.

Pintar és per a mi un acte d’introspecció, però també vol ser veu, expressió en ocasions de denúncia davant situacions de violència i crueltat, d’injustícia i opressió.

La música i la poesia de María García Zambrano, Olga Novo i altres poetes m’acompanyen i fan síntesi amb allò expressat en la pintura.

D’aquella primera experiència personal, i sense cap pretensió, naix l’exposició “Trànsit d’una emoció”, que vaig presentar a l’abril de 2024.

Durant els mesos successius, fins al moment actual, he participat en exposicions individuals i col·lectives en diferents llocs.

És en el meu temps personal quan puc desenvolupar-me, de manera autodidacta, en la pintura. Estic sempre atenta a tot allò relacionat amb la creació per aprendre, inspirar-me i descobrir altres mirades.